Noli Me Tangere

Declaració de l’artista: La meva pel·lícula planteja preguntes sobre la distància, l’accessibilitat visual i física, i el que aquestes limitacions i manques diuen sobre la subjecció dels cossos, la història i les imatges. Mitjançant la perspectiva vertical d’una càmera zenital (downshooter), trio una excavació visual per establir una correlació entre la història personal i la història política més àmplia de l’Iran, el meu país d’origen.

Actualment visc als Estats Units i no puc viatjar fora del país sense perdre el dret a tornar-hi a entrar, a causa de les restriccions de viatge vinculades a la meva nacionalitat. Tornar a l’Iran significa perdre el dret a sortir-ne, cosa que em força a un estat d’immobilitat involuntària. Treballo amb mitjans limitats i indirectes d’accés visual, com ara imatges de satèl·lit, Google Maps Street View, fotografies històriques recollides d’internet i el meu propi arxiu digital personal de fotografies familiars. En imprimir-les, aquestes imatges es converteixen en objectes fins a cert punt tangibles: la meva única manera d’interactuar amb llocs i éssers en la distància per crear una imatge en moviment d’un lloc on ja no puc accedir amb el meu propi cos ni la meva càmera.

Aquesta peça silenciosa es mou i excava a través d’una perspectiva vertical, com si es tractés d’un jaciment arqueològic, intentant descobrir o traçar connexions tot examinant com aquestes imatges porten de l’una a l’altra. Aquest procés de creació de significat es basa en superposicions, desplaçaments/substitucions i moviments abruptes; una reflexió sobre els errors (glitches) i les ineficàcies de les imatges digitals que tenim a l’abast, així com sobre les ramificacions polítiques i psicològiques de l’existència a l’exili, la distància i el fet de viure amb fantasmes.